Dolors Renau: Elogi de les microrevolucions

A la conferència inaugural de la Unipau a Sant Cugat del Vallès, Salvador Martí ens deia que a Amèrica Llatina no poden esperar-se, ara, grans revolucions com les que ens dugueren a penjar la foto del Che als nostres dormitoris. S’estan produint, en canvi, microrevolucions en molts sectors, un concepte que fa pensar també en la nostra realitat més propera.

Durant anys hem entès la revolució com un capgirament col·lectiu dels sistemes de poder i l’establiment de noves institucionalitzacions polítiques, acompanyades, ens diu la història, de violència i rius de sang. Les tres grans revolucions, segons Hannah Arendt, han estat passes alliberadores per a la Humanitat, però també, amb els anys, han mostrat els seus límits i mancances. El paradís promès no acaba mai d’arribar. Malgrat la violència emprada per alliberar-se dels diversos rostres del domini i l’explotació, i malgrat els avenços en drets humans, no s’ha arribat a construir un món mitjanament just i igualitari. La vulneració dels drets humans fonamentals es reprodueix sota diferents i perverses formes tal com dolorosament constatem avui en dia.

El model una vegada per totes no atura l’explotació futura. El desig de canvi radical i definitiu, la creença que de cop tot canviarà, és ben humà i legítim, però conté, com les Grans Paraules de què ens parla Simone Weil, dosis elevades d’idealitzacions potencialment perilloses. Els poders passen d’unes a altres mans, però reneixen els dèspotes: canvien les relacions de poder però no canvia prou el respecte pels seus orígens; i, sobretot, no es transforma prou la cultura, les relacions humanes dels espais socials intermedis, allà on creix, viu i actua la ciutadania.

Ens cal ara considerar altres formes de subvertir l’ordre establert, maneres d’actuar que transformin les condicions de vida i treball des de dins del cos social, de manera que produeixin resultats més duradors i amb menors costos en termes de violència. Cal recordar la nostra limitada però eficaç transició política. Va ser possible gràcies a una munió de microrevolucions prèvies: a les fàbriques i empreses, a les escoles, als barris, als col·legis professionals, a les ONG, als ateneus i associacions. Els actuals recorden aquells anys: tanta gent està reunint-se, per compartir reflexions, actuar, manifestar-se, qüestionar… La forma d’explotació actual ha desvetllat la ciutadania que es belluga entre la por, la protesta i l’acció organitzada. Es tracta de micorevolucions que estan al nostre abast, que podem protagonitzar on som, aquí i ara. No solament com un consol perquè l’altra, la grossa, ens resulta inassequible, sinó perquè ens ofereixen alternatives, perquè anem sabent que sense la implicació de la ciutadania, sense una creixent presa de consciència del seu poder, sense la força de la cooperació envers objectius comuns, podem tornar a crear estructures socials i polítiques pobres de continguts; correm el risc de començar, un cop més, la casa per la teulada i deixar buides les estances habitades.

Les microrevolucions tenen el color de la modèstia, ben lluny de la megalomania que tants estralls ha causat a la humanitat; potencien l’aprenentatge que neix de la proximitat als problemes. Són educadores, ja que ensenyen a canviar dinàmiques establertes, a gestionar poders limitats però reals. Demanen tenacitat i l’oblit de solucions immediates i totals. Són l’antídot contra la submissió i la por. Però, sobretot, retornen a la ciutadania la consciència del seu propi poder per construir vides més humanitzades.

Dolors Renau, El Punt/Avui, 10/07/2012

 

You must be logged in to post a comment Login