Toni Comín i David Elvira. Pacte fiscal: l'hora de la veritat (I i II)

Toni Comín i David Elvira. Pacte fiscal: l’hora de la veritat (I)

Falta poc perquè els partits catalans visualitzin al Parlament la seva posició definitiva en relació al pacte fiscal. Aleshores sabrem si han pogut acordar un proposta consensuada, sobre quines bases i a quins partits inclou aquest eventual consens.

No és poca cosa que pràcticament tots ells comparteixin la premissa de partida: els ciutadans de Catalunya estem suportant a dia d’avui un dèficit fiscal excessiu i, per tant, injust. No cal insistir, per cert, que té tot el sentit del món calcular les balances fiscals d’una comunitat autònoma: tot i que els impostos els paguen els ciutadans i no els territoris, qui els gasta són les administracions autonòmiques, les quals, com tothom sap, són per definició de base territorial. Els detractors del concepte de balança fiscal territorial sempre s’enrecorden de qui paga, però s’obliden sempre de qui gasta.

Quin seria un nivell de dèficit just, no excessiu? Tot i que en aquest punt no hi ha un consens consolidat, no és impossible fer algunes aproximacions. Recordem, per exemple, aquell “principi de justícia” interterritorial que el president Maragall havia utilitzat en el seu temps: “Pagar per PIB i cobrar per població”. Els hisendistes ens assenyalen -no sense raons- que tècnicament no és el criteri més útil per dissenyar un sistema de finançament autonòmic i determinar el grau de solidaritat entre territoris. Però té la virtut de ser intuïtiu de cara al debat i la pedagogia pública. D’acord amb aquest principi, a Catalunya el 2011 li hauria tocat un dèficit fiscal una mica inferior al 4% del PIB. La meitat, si fa o no fa, del dèficit sofert entre el 2005 i el 2009.

A parer nostre, la proposta que surti del Parlament hauria de complir dues condicions fonamentals: que sigui justa i que sigui viable. En abstracte, es tracta de condicions tan òbvies que posar-hi objeccions sembla difícil, si no impossible. Però concretem més. Què vol dir, per nosaltres, una proposta justa? De manera molt resumida, tres coses: la més prioritària, que garanteixi la reducció progressiva del dèficit actual a la meitat; que compleixi estrictament amb el principi d’ordinalitat, i, no poc important, que asseguri l’autonomia real de la Generalitat en la recaptació i la gestió dels impostos que necessita per a les seves polítiques.

Què vol dir una proposta viable? Que tingui alguna possibilitat -per petita que sigui- de ser pactada amb l’altra part. Dit més clarament, que no contradigui de manera inapel·lable el marc jurídic vigent. En cas contrari, regalaríem al govern central un argument massa fàcil per rebutjar-la. I als partidaris catalans del xoc de trens, l’escenari desitjat.

Arribats fins aquí, doncs, un primer toc d’atenció: seria dramàtic que els catalans acabéssim traient la conclusió que una proposta efectivament justa no és en absolut viable o, dit al revés, que les propostes factibles mai podran assolir el grau de justícia que mereixem. ¿Estem realment condemnats a aquest dilema, que, si fos cert, seria insostenible?

Avui sobre la taula hi ha dues propostes que pretenen concitar el consens dels partits catalans. L’una, basada en els sistemes de finançament federals -els més habituals arreu del món-. L’altra, de tall confederal, inspirada en el concert basc -un model únic a escala internacional-. Quines són les diferències entre les dues propostes? Bàsicament dues.

Primera. En el concert, recapta tots els impostos una única Hisenda -que, en el nostre cas, seria la catalana-. En la lògica federal, hi ha una Hisenda per a cada nivell de govern -en el nostre cas, la catalana i l’espanyola- i aquestes Hisendes o bé recapten cadascuna la seva part dels impostos o bé, per no complicar la vida als ciutadans, recapten juntes tots els impostos per mitjà d’algun sistema de coordinació -per exemple, un consorci.

Segona. En el concert, la Hisenda que recapta paga una quota al govern central, que s’hauria de calcular a partir de dos conceptes: el cost dels serveis que presta l’administració central en aquell territori i una quota de solidaritat -si és un territori més ric que la mitjana de l’Estat-. En el model federal, les dues Hisendes es reparteixen els diferents impostos -ja sigui sencers o a percentatges- d’acord amb les competències que corresponen a cada nivell de govern, és a dir, respectant l’anomenat principi de suficiència.

Per començar, doncs, una primera veritat: no es tracta de dues diferències irrellevants, però tampoc porta gaire lluny exagerar-les més del compte.

Toni Comin i David Elvira, Ara, 03/07/2012

 

Toni Comín i David Elvira: Pacte fiscal: l’hora de la veritat (i II)

La justícia i la viabilitat són les dues condicions que, segons explicàvem ahir, hauria de satisfer qualsevol proposta catalana de pacte fiscal. Quines garanties ofereixen els dos models que hi ha ara mateix sobre la taula -el de tall federal i el basat en el concert- en relació a cadascuna d’elles?

Els partidaris del concert creuen que el model federal és feble pel que fa a la justícia. Consideren que no pot garantir un nivell de dèficit raonable. I estan convençuts que una Hisenda catalana, si es consorcia amb l’espanyola, mai disposarà del poder suficient a l’hora de gestionar els impostos que pertoquen a la Generalitat. Tanmateix, en lloc està escrit que hagi de ser així. Si el consorci de les dues Hisendes fos paritari, però la Generalitat el presidís i hi exercís el vot de qualitat, el risc que el govern central controlés la clau de la caixa i incomplís els seus compromisos -tal com ha acabat passant amb el model actual- quedaria conjurat.

De manera similar, model federal no vol dir necessàriament “cafè per a tothom”. Que els impostos es reparteixin entre la Hisenda central i l’autonòmica no significa que aquesta distribució hagi de ser la mateixa per a totes les comunitats. El cistell d’impostos de Catalunya podria ser diferent del de la resta, vist que el nostre sostre competencial és més alt. Estaríem, així, davant d’un model federal però asimètric: Catalunya disposaria d’un sistema de finançament generalitzable pel que fa a la seva filosofia, però propi i singular pel que fa a la seva concreció. I que, a més, podria garantir els mateixos recursos per càpita que el concert.

Per la seva banda, els partidaris del model federal creuen -creiem- que el concert no ofereix garanties suficients de viabilitat. Té dificultats evidents d’encaix amb el marc jurídic vigent: només el concert basc està previst a la Constitució -igual com només nosaltres disposem de dret civil propi-. Així ho posem molt fàcil al govern central a l’hora de rebutjar-lo. Tot i això, algun pare de la carta magna assegura que el concert català és constitucional.

Però, ni que fos així, toparia amb un obstacle més gran: no és generalitzable. Si el govern central s’alimentés de disset quotes, perdria tota autonomia financera i l’endemà, com qui diu, hauria de tancar i tirar les claus al mar. Disset concerts farien inviable l’estat espanyol, fins i tot si la quota de les comunitats riques inclogués una quota de solidaritat. (Aquesta era, de fet, la situació de la Generalitat restaurada als inicis, quan la manca d’impostos propis en feia una administració sense autonomia real.)

Potser n’hi ha que pensen que Catalunya hauria de disposar de concert, com els bascos, evitant tanmateix la seva generalització. Però com que aquest dret no està reconegut a la Constitució, per què Catalunya sí i les Balears, Aragó, València o Galícia no? Sembla una proposta difícil d’acceptar pel govern central, sigui quin sigui el seu color. I als federalistes, no ens enganyem, tampoc ens acaba de fer el pes. Als federalistes, com que som sensibles al principi de generalització, sempre ens semblarà més legítima la idea de la independència que la del concert.

Alguns, de ben segur, aposten pel concert justament perquè és com un escac i mat a l’estat espanyol: si l’accepta i el generalitza, posa en perill la seva viabilitat financera; si no l’accepta, aguditza les contradiccions amb Catalunya fins a un punt de no retorn. Però a nosaltres, sincerament, no ens sembla gaire adequat defensar el concert per aconseguir la independència per la porta del darrere.

Resumim. El model federal no ofereix cap dificultat insalvable pel que fa a la viabilitat, i creiem que els dubtes que genera pel que fa a la seva justícia tenen solució. El concert proporciona totes les garanties pel que fa a la justícia, però presenta seriosos problemes pel que fa a la seva viabilitat. Els partits catalans hauran de triar entre aquests dos models. No jutgem la seva legitimitat. Com a federalistes defensem el primer, però com a demòcrates respectem el segon.

Tanmateix, cal admetre obertament que tenen objectius diferents. L’un busca l’acord, per reduir significativament el nostre dèficit fiscal. L’altre aposta d’entrada pel desacord, per intensificar el contenciós amb Espanya. Només exigim que els que avui ens governen, quan triïn, diguin la veritat als ciutadans: que expliquin quin és el seu autèntic objectiu i per què han optat per un model i no per l’altre.

Toni Comin i David Elvora, Ara, 04/07/2012

 

 

You must be logged in to post a comment Login