Jordi Font: “In-Inde-Independència”

No tan sols nacionalistes de tota la vida, sinó també tebis nacionalistes de conveniència, independentistes no nacionalistes, socialistes federals tips de no trobar eco enllà de l’Ebre, adolescent febrosos a la recerca de l’absolut, vells comunistes irredempts que retroben l’absolut… A Catalunya, l’onada independentista creix, alimentada per les evidències: la vulneració del pacte constitucional i del pacte estatutari, la pervivència a Espanya d’una cultura política imperial que no admet cap perspectiva plurinacional, la incapacitat de la política (sempre amb la mira en el curt-mitjà termini electoral) per canviar aquesta cultura difusa amb una acció de llarga durada, la desproporció inacceptable del dèficit fiscal, la priorització de l’AVE sense passatge enfront del Corredor Mediterrani, etcètera. Una onada que ve alimentada també per una gernació d’intel·lectuals orgànics de la causa, tan estesos i efectius, tan hegemònics, com ho havien estat, en el passat no tan llunyà, els intel·lectuals d’inspiració marxista.

El desencadenant no ha estat l’èxit nacionalista, sinó el fracàs federalista, és a dir, en primer lloc, el fracàs del PSC. El socialisme català s’havia cregut el model federal per a Espanya i n’havia fet un convincent apostolat. Ep!, no pas qualsevol model federal, sinó el del federalisme plurinacional, el que propugna la transformació de l’Estat espanyol en un estat plurinacional, amb el ple autogovern de les nacions que inclou, acompanyat d’un esquema descentralitzat per a les regions. Bona part de Catalunya s’ho havia cregut, una infinitat de bona gent, sensata i raonable.

Per això, va ser el govern tripartit el que va emprendre el repte del nou Estatut, mirant al sostre alt de la Constitució, d’acord amb Zapatero en el primer tram, quan aquest es proposava assolir la pau al País Basc i l’aliança amb el nacionalisme basc i català d’esquerres, cap a un nou estadi, el de l’Espanya plural. Això, però, va donar lloc a una ofensiva espanyolista sense precedents en la democràcia recuperada, de signe antisocialista i anticatalà alhora. De seguida, les enquestes, amb la caiguda vertiginosa del PSOE, van posar de manifest el caràcter utòpic de l’intent de Zapatero en el curt termini, perquè topava amb l’espessor de la cultura difusa espanyola, impregnada de nacionalisme excloent, només modificable a llarg termini. Així va ser com es va imposar la marxa enrere del PSOE, fins donar per bona la regressiva sentència del Tribunal Constitucional, convertit en tercera cambra legislativa amb majoria ultramuntana. Es posava novament de manifest, de manera insospitada i clamorosa, l’històric desnivell entre Catalunya i Espanya en el terreny de la cultura política. D’aquesta manera, es produïa el fora de joc del PSC i de tot allò que respon al supòsit invers, a les bones intencions federalistes.

Però on va l’actual onada? D’entrada, el pensament únic és perillós per definició: l’ou de la serp el cova l’absolut, sigui el de Déu, el de la Revolució o el de la Nació. Hem après, d’altra banda, que la nació és sobretot el consens bàsic de la ciutadania al voltant d’una visió que la uneix i que la identifica. Fins ara, aquest consens s’havia situat en el catalanisme d’intensitat mitjana, no independentista. Pot ser-ho la causa independentista, en un país en què més de la meitat de la seva població és catalanoespanyola i en plena avaria de l’ascensor social? L’espanyolisme que vol l’extinció de Catalunya i de la seva llengua ha tingut sempre un desideràtum: fracturar el poble de Catalunya. Si tibem el llençol de la pàtria comuna cap a l’independentisme, no estem deixant la resta al descobert?, no l’estem posant a l’abast dels qui volen instrumentalitzar-la contra Catalunya? No deu ser que els unitaristes fan separatistes de manera premeditada i no paradoxal? Catalunya no hauria de fer el camí del País Valencià.

Jordi Font, El Punt/Avui, 16/06/2012

You must be logged in to post a comment Login