Carlos Mulas, Nick Martin i Stuart Hollande. El paradigma de l’austeritat: no choice, no alternative?

Resum de les intervencions de Carlos Mulas, Nick Martin i Stuart Hollande, a la taula “El paradigma de l’austeritat: no choice, no alternative?”, realitzada en el marc del seminari “La governança econòmica a la Unió Europea: hi ha una alternativa a l’austeritat per sortir de la crisi?”, realitzat a finals de maig, publicat per la Fundació Rafael Campalans.

 

Carlos Mulas

Les receptes d’ajustament fiscal que s’estan duent a terme i que defensa Alemanya no tenen cap sentit des d’un punt de vista econòmic.

Els ajustaments fiscals es plantegen quan hi ha un problema de deute públic. Però, en aquests moments, no hi ha tant problema de deute públic, com de deute privat. De fet, el problema de partida no està al sector públic: el deute públic sobre el PIB és inferior al deute del sector privat, tant a la Zona Euro, com a Espanya, especialment. I sobre aquesta base, s’han pres mesures equivocades d’ajust fiscal permanent.

En l’ajustament actual, s’han seguit recomanacions internacionals de la literatura econòmica, dels anys 90: ajustos ràpids, a l’inici del procés, i basats en les despeses.

Fins ara, tradicionalment, els governs feien els seus ajustos en funció de les seves preferències ideològiques: els governs d’esquerra incrementaven els ingressos per mantenir les despeses o augmentar-les, mentre que els governs de dreta aprofitaven els ajustos per reduir la despesa i abaixar els ingressos. Exemples d’això els trobem en els mandats de Felipe González i de José Maria Aznar, respectivament.

La Comissió Europea diu que és millor reduir la despesa. I ara tenim governs d’esquerres fent ajustos propis dels governs de dretes, en la mesura que és el paradigma econòmic predominant. És a dir, que els governs d’esquerres han anat incrementant la preferència a reduir el dèficit sobre la base d’una reducció de la despesa i en certa mesura, també dels ingressos.

Fa tres anys, es van llançar tres projectes amb el FMI i algunes universitats per veure si els efectes no keynesians eren els mateixos quan hi havia crisi financera. I, en aquests temps, s’ha vist que els ajustos fiscals han deprimit la demanda agregada i el creixement, mentre que pel costat de l’oferta, Europa està creixent per sota del seu potencial, i s’ha produït un estancament del PIB a la Zona Euro.

 La causa d’aquesta situació ha estat la congelació del crèdit, que ha impedit el creixement a Europa i a Espanya on, també, es produeixen diferents desequilibris: atur, desenvolupament del mercat de l’habitatge, deute del sector privat, deute públic, dèficit, costos laborals, mercat d’exportacions, etc. Així, el problema ha estat que el sector privat no ha ocupat l’espai del sector públic per manca de finançament, pels efectes de l’esclat de la bombolla i del col·lapse dels mecanismes de crèdit. I és que, entre 2010 i 2011, el canvi fonamental ha estat la restricció del crèdit al sector privat.

 Per tant, la teoria dels efectes no keynesians per la qual si es fan ajustos fiscals, el sector privat recuperarà activitat econòmica -en què es basa el PEC i el Pacte d’Estabilitat- funciona, però no després de crisis financeres. I l’evidencia més recent mostra com una bona consolidació del deute requereix un increment d’ingressos.

Més clar, quan has tingut una crisi financera i has socorregut el sector privat i acumules deute públic -el cas d’Europa i en particular d’Espanya-, reduir per la via de les despeses no té sentit, sinó que cal crear nous ingressos, ja que una reducció per la via d’ingressos és més efectiva que per la via de les despeses. Això és així perquè, en moments d’incertesa i de col.lapse del sector privat, encara que aquest vegi oportunitats d’inversió, l’aversió al risc la frena. Per tant, és fonamental que el sector públic faci inversions estratègiques en sectors de futur, per generar ingressos, ocupació, i pagar deutes del passat.

I això com es tradueix en termes polítics? A tall de recomanacions:

• Cal aprendre de l’evidència empírica. Cal demanar a la Unió Europea que miri l’evidència empírica abans de fer recomanacions, perquè ara n’està fent amb evidències dels anys 90 que recollien dades dels 80 i 70, on els problemes de deute eren per despesa excessiva en programes socials però no com ara, on el sector públic ha assumit el deute del sector privat i s’ha endeutat per salvar el sector privat i intentar resoldre una crisi irresoluble.

• Cal que Grècia es quedi a la Zona Euro. Cal recolzar Grècia i oblidar opinions com la de Krugman. No és el mateix voler renegociar pacte que voler sortir de l’euro. Alemanya té molts diners posats en aquest país, i si Grècia sortís de l’euro, mai podria retornar el deute en dragmes. D’aquí que Merkel hagués de tenir interès en el manteniment de Grècia a l’euro.

• Cal nacionalitzar bancs problemàtics usant el fons de rescat europeu per bancs, i no pels Estats, i cal que es faci ja.

• Calen noves entrades de capital al sistema i proposar el compliment del dèficit 1 o 2 anys, fins al 2015. I també, cal vincular l’estratègia UE 2020 i les Perspectives Financeres 2014-2020: per assumir i pagar l’estratègia UE 2020. Cal posposar el compliment del 3% del dèficit, un o dos anys, fins al 2015 i recolzar totes les iniciatives que tenen a veure amb estratègia europea d’inversió, el nou paper del BEI, i que sigui un impuls no només a curt termini, sinó que es mantingui fins al 2020. Això, per Espanya, pot suposar renunciar a algunes prebendes, com en PAC… però és important vincular la percepció de fons comunitaris al compliment dels objectius de l’Estratègia UE 2020.

• I cal insistir en què Alemanya accepti els eurobons i cal treballar per nou paper del BCE més orientat al creixement.

 

Nick Martin

La resposta pro-creixement australiana a la recessió global

Austràlia és un exemple que pot ser paradigmàtic i d’utilitat per Europa, a la vista de la situació actual.

El 2008, Austràlia es caracteritzava per la recessió i un col·lapse del creixement i una caiguda de les exportacions; per l’atur; per la por (la confiança del consumidor va caure i la renda familiar es va reduir en un 16%); i la inestabilitat (els bancs no tenien capacitat de prestar i demanar prestat). Al 2012, Austràlia té superàvit pressupostari; té una taxa d’atur del 5.5%; un creixement de més del 3%; la inflació comença a créixer i és del 3% i té un bon futur per endavant, amb un deute baix, del 6% del PIB.

Això es deu a una acció decidida del govern laborista, que ha aplicat el tercer major programa d’estímul econòmic mundial. Aquest es va caracteritzar per un estímul fiscal de 77 bilions de dòlars repartits a curt termini (majoritàriament cash, en efectiu, i suport directe a la construcció i a la indústria, així com descomptes fiscals a petites empreses, per comprar equipament, entre d’altres), mig termini (construcció de nova infraestructura social per millorar productivitat: educació, habitatge social, programes d’eficiència energètica per reduir els efectes del canvi climàtic…) i llarg termini (vigent encara avui: transport, R&D, energies verdes, sanitat, xarxa de banda ampla i d’alta velocitat que arribi a totes les llars…).

Aquest programa d’estímul va comportar un augment de la confiança dels consumidors. En un primer moment, la injecció d’efectiu va impulsar el sector australià del petit comerç (el consum de minoristes) i va ajudar a la creació d’un milió i mig de llocs treball en aquest sector i en el de la construcció que, a mig termini, va servir de coixí per l’economia australiana que, gràcies a l’estímul, va esquivar mesos de recessió.

No obstant, en aquests moments, i malgrat el reconeixement d’una bona situació econòmica, les enquestes situen el partit laborista per sota de la coalició conservadora, i els temes en què es concentren a tall de crítica són: deute, despesa, impostos i mala gestió.

Els propers passos de l’agenda progressista són, a llarg termini:

• Impost sobre els recursos de la mineria: dedicar aquests recursos del boom de la mineria a les famílies treballadores, als fons de pensions estatals i a la inversió en infraestructures.

• Creació d’una xarxa nacional de banda ampla.

• Cerca de financament privat per a les infraestructures.

• Desenvolupament de les habilitats o el talent: inversió massiva i reforma de la formació. Hem invertit 1.500 milions de dòlars en aquest programa de modernització de l’agenda d’habilitats.

 

Stuart Holland

Reconciliar l’estabilitat i el creixement

Hi ha deute nacional excessiu després del rescat dels bancs.

Vinc a defensar un New Deal europeu, una narrativa que no parli només dels instruments financers, sinó que expliqui que hi pot haver una recuperació europea basada en inversió social, salut, educació, regeneració urbana i medi ambient, i noves empreses d’alta tecnologia a traves d’un fons de capital risc europeu que les financi.

La proposta de la Comissió dels bons per projecte no hauria de requerir garanties nacionals perquè el Banc Central Europeu (BCE )n’ha emes durant 50 anys sense garanties… El que cal, però, és un cofinançament públic dels projectes del Banc Europeu d’Inversions (BEI), i això por ser a través dels eurobons i a través dels fons sobirans, i no calen revisions de tractats.

La UE podria resoldre el problema del deute si convertís aquest deute en bons de la Unió imputats a un compte de dèbit. Es tractaria de posar part del deute a un compte de dèbit.

Un programa de recuperació basat en una inversió social finançada com el New Deal, demanant prestada la inversió a través de l’emissió d’eurobons, hauria d’atreure ingressos de bancs centrals sobirans i de les economies emergents.

Fins al maig de 2010, la UE com a institució no tenia deute (el BCE no havia començat a comprar deute sobirà dels Estats Membres), i malgrat tot, després d’haver comprat deute tòxic, el seu nivell de deute ara encara és molt baix: una desena part del nivell respecte el que l’administració Roosevelt va començar a emetre bons per finançar inversions.

Jacques Delors va fixar un fons europeu d’inversió per emetre bons, l’any 1993, en el seu Llibre Blanc sobre plena ocupació, fent una similitud amb els bons del Tresor de l’Estat d’Estats Units, que no compten com a deute dels Estats Federals. En aquest cas, el deute dels bons europeus no hauria de comptar com a deute dels Estat Membres. Per tant, si la UE emetés els seus propis bons, com durant el New Deal, ho podria fer a través del BEI, que va ser dissenyat per fer exactament això per Delors, en preveure que era el BEI qui emetria aquests bons.

Els Estats Units tenen un política fiscal comuna, cosa que no té la Unió Europea.

Però els eurobons podrien ser finançats pels ingressos dels EEMM. Una política fiscal comuna i un Tresor Europeu requeririen revisions de Tractat, tot i que l’emissió de bons es podria fer sense cap revisió. És a dir, que el fons d’inversió europeu és una institució europea que pot emetre bons sense una revisió del Tractat.

D’acord amb el Tractat de la UE, la cooperació reforçada s’estableix per una minoria de 9 Estats Membres, com a mínim. La introducció d l’euro va ser un cas de facto de cooperació reforçada majoritària.

Per tant, tots els Estats Membres podrien beneficiar-se dels bons sense que tots els haguessin aprovat. La cooperació reforçada necessita acords per majoria qualificada, i és factible aconseguir-la.

Certes propostes d’Antonio Guterres al 1997, en el marc de la implementació del pla d’acció especial del Tractat d’Amsterdam, es van impulsar quan el BCE va fixar que s’havia d’invertir en educació, salut, regeneració urbana, protecció ambiental i energies renovables, i suport per les PIMEs

A Lisboa al 2000, el BCE també va dedicar atenció a promoure la cohesió i convergència econòmica i social.

Es poden introduir els eurobons sense revisions de tractat ni noves institucions.

El Fons Europeu d’Inversió que va ser designat per emetre els bons proposats per Delors, i ara és part del Grup del BEI, ha confirmat que no calen revisions de tractat per emetre els eurobons, només incrementar el seu capital en 3 bilions d’euros, cosa que depèn de la gestió.

Des de 1997, el BEI ha quadruplicat els seus préstecs, i ara és gairebé 3 vegades la del BM, i un estímul acumulat per part seva de l’economia europea podria comportar un creixement del 9% del PIB.

Amb els eurobons, l’euro esdevindria una moneda de canvi de reserva global i EUA i la resta del món es beneficiarien d’un programa europeu de recuperació.

Aquest finançament no suposa tornar a Keynes, que era el primer preocupat en aconseguir alts nivells de demanda efectiva a través de polítiques monetàries i fiscals. Ell va intentar fer créixer la confiança del sector privat a través d’una intervenció (canviant tipus d’interès i tipus impositius).

Però el Fons Europeu d’Inversió-BEI pot fer augmentar les inversions en sectors socials de manera directa. D’aquesta manera, la ocupació, la renda i els multiplicadors fiscals guanyarien directament, més que de manera indirecta a través de tipus de canvi o tipus d’interès.

Aquestes són, per tant, propostes post keynesianes, perquè no només es tracta d’aconseguir nivells més elevats de demanda efectiva, sinó de demanda latent per projectes d’inversió social que tenen l’aprovació ambiental però que no s’han pogut desenvolupar per les limitacions del PEC en el cofinançament nacional.

El potencial no és només recuperar-se respecte el passat i projectar el futur sinó finançar un futur alternatiu. En aquest sentit, ni els eurobons ni els del BEI han de basar-se en el deute nacional; les inversions socials podrien fer-se gràcies a instruments d’Unió Fiscal, con en el New Deal, fent disminuir l’atur i promovent la cohesió social i el creixement.

Reorientar la inversió social europea permetria complir objectius com el d’una ocupació més intensiva en l’esfera social i, per exemple, permetria disposar de més mestres i persones dedicades a la cura de les persones grans.

 

You must be logged in to post a comment Login