La teoria de les portes giratòries va començar a agafar força a partir que la periodista francesa Marie-Monique Robin va escriure el llibre “La vida segons Monsanto”. Aquest concepte intenta donar una imatge entenedora del procés pel qual personatges claus de l’esfera econòmica passen a l’esfera política i viceversa.

Actualment podriem estar donant exemples de “portes giratòries” per escriure una eniclopèdia.

Per exemple, el cas del Ministre d’Economia, Luis de Guindos, director a Espanya i Portugal d’un banc d’inversió nord-americà que es deia Lehman Brothers (us sona?) des de l’any 2006 fins que aquest va colapsar l’any 2008. O el cas del president del BCE, Mario Draghi. Entre 2002 i 2006 fou vicepresident i delegat a Europa de Goldman Sachs, període en que el banc d’inversió nord-americà assessorava Kostas Karamanlis, primer ministre grec llavors, sobre com amagar els comptes públics grecs davant la UE. I ara, l’entitat que presideix aquest personatge sinistre és un dels encarregats d’aplicar els plans de rescat que estan empobrint i destrossant la societat grega.

Però les últimes setmanes hem estat coneixedors d’un altre cas de “portes giratòries” amb desenllaç escandalós. Es tracta del ministre de defensa, Pedro Morenés. Després d’haver ostentat diversos càrrecs públics rellevants als governs d’Aznar entre 1996 i 2004, va tornar al sector privat en empreses sempre relacionades amb l’indústria armamentística com “Construcciones Navales del Norte” o l’empresa de míssils MBDA. També fou conseller de l’empresa INSTALAZA, S.A, la principal fabricant espanyola de bombes de dispersió entre l’any 2005 i setembre de 2011 (un parell de mesos abans de ser nomenat Ministre de Defensa). Aquesta empresa va vendre, entre altres, bombes de dispersió al govern libi de Gadafi que després es va demostrar que varen ser utilitzades al maig de 2011 contra la seva població civil.

El govern socialista va ratificar, l’any 2008, el Tractat de Dublín pel que se sumava a la iniciativa internacional de prohibir la fabricació i l’ús d’aquestes bombes tan devastadores, requerida per l’ONU. Les bombes de dispersió es llançen des d’avions, s’obren a una altura determinada de terra i escampen centenars de petites bombes que causen molts danys a les persones. A més a més, les bombes de dispersió tenen un rang de fallida d’entre un 5 i un 30%, pel que sovint les bombes no exploten i queden semienterrades, convertint-se en tan devastadores com les mines anti-persona.

Això va provocar que INSATALAZA hagués de deixar de produir aquestes bombes afectant al seu negoci. INSTALAZA va reclamar, sense cap mena de rubor, una indemnització al govern espanyol per haver signat aquest tractat, però, evidentment, la causa va ser arxivada.

Doncs bé, entre el 22 de desembre de 2011 (data d’assumpció del càrrec del senyor Morenés) i principis del mes d’abril de 2012, el govern espanyol, entre “reforma” i “reforma”, ja ha tingut temps i diners per indemnitzar l’empresa armamentística amb 40 milions d’€ i a més a més, signar un contracte de més de 4 milions d’€ per la compra de munició.

És escandalós que aquesta teoria es compleixi de manera tant nombrosa i descarada. És vergonyós i indignant la màfia político-econòmica que ens governa i que decideix què s’ha de fer amb els diners de tots.

I això, tot i ser una gota molt molt amarga, no és més que una altre gota dins de l’oceà que anem omplint cada dia. La pregunta és: fins quan ho permetrem? fins quan aguantarà la gent amb manifestacions i queixes pacífiques i civilitzades?

S’està duent a terme una campanya de persecució i desprestigi a la queixa. S’estant desmantellant les entitats i moviments socials a base de tallar-los vies de finançament públic. S’intenta que la gent tingui por per sortir al carrer a reclamar canvis davant d’aquesta estafa. S’està duent a terme en una caça de bruixes que posa en perill els drets més fonamentals de les persones i els principis democràtics més elementals.

I no saben la sort que tenen encara! Que en la situació en la que estem, encara no hagin sortit molts més brots violents és una sort. Que el símbol d’un moviment com el 15-M sigui una tenda de campanya, diu moltíssim de com la dissidència i la protesta s’està intentant portar per les vies més pacífiques possibles tot i la situació d’injustícia social tan aberrant que estem vivint.

El futur es presenta incert però com deia J.F. Kennedy, “els que impossibiliten la revolució pacífica, fan inevitable la revolució violenta” I sembla ser que cap aquí anem…

[La lògica del màxim benefici]

  Bancs, Crisi econòmica, Democràcia, Economia