Lluís Foix: S'ha de saber què ha passat

L’altra nit un oient telefonava a una emissora de ràdio per dir que el que caldria fer és que la policia entrés al Congrés i s’emportés tots els diputats cap a la presó. La següent trucada començava manifestant-se d’acord amb aquesta mesura expeditiva i a continuació passava a exposar el seu tema. La nerviositat aflora arreu i té manifestacions diverses. Les tertúlies a la ràdio i la televisió han pujat de to i cada vegada és més complicat que els que hi participem ens escoltem els uns als altres.

Les manifestacions contra el govern, contra els bancs i contra serveis de pagament són més freqüents que mai. Les conseqüències de la crisi afecten directament les persones més desfavorides i fràgils. Però també colpegen les classes mitjanes, que es resisteixen a acceptar la crua realitat que comporten les retallades, la reducció del nivell adquisitiu, la pèrdua de la feina, la dificultat de trobar-ne una de nova, la impossibilitat de pagar les hipoteques dels pisos en què viuen i tot el reguitzell de privacions que han sobrevingut de sobte.

Com que no es pot devaluar la moneda perquè és una facultat exclusiva del Banc Central Europeu, s’opta per rebaixar sous, escanyar el crèdit i fer tot allò que un govern té a l’abast, com és rebaixar o suprimir prestacions socials amb el pretext justificat que no hi ha diners. En nom de la crisi s’estan prenen mesures que trepitgen més d’una línia vermella.

Els destinataris de les protestes són els polítics i també els bancs. El que està passant amb Bankia ha estat la gota que ha fet vessar el got. S’ha vist amb claredat que la politització de les caixes de València i Madrid, les dues principals del conglomerat que fins fa poc presidia Rodrigo Rato, ha portat a la intervenció del govern i a nacionalitzar, de fet, el que havia de ser la primera entitat bancària espanyola. És un problema financer, sí, però sobretot és un problema polític que cap dels dos grans partits sap com afrontar.

Tots els problemes polítics tenen un punt d’inflexió, abans del qual tenen l’acidesa pròpia dels fruits sense madurar, però quan es passa aquest punt de maduresa es podreixen i es corrompen. El punt d’inflexió de Bankia i del sistema bancari espanyol es produí el dia que Rodrigo Rato abandonava la presidència de l’entitat abans que el fessin fora.

Es bastant esgarrifós que la matriu del banc guanyés 300 milions d’euros fa un mes i avui els nous gestors acceptin que l’últim exercici va produir una pèrdua de 3.000 milions. Per salvar la banca, un instrument imprescindible per al bon funcionament d’una societat de mercat, s’ha d’invertir més de 23.500 milions d’euros. El govern no els té i no podrà traspassar-los si no rep un ajut del Banc Central europeu o de qui sigui.

al president Rajoy se’l veia insegur i dubitatiu en les lacòniques respostes en la primera roda de premsa que feia en solitari des que guanyà les eleccions fa menys de mig any. L’objectiu de la seva compareixença era calmar els mercats i les institucions europees precisament per la incertesa de Bankia. El resultat fou que la borsa baixà espectacularment i el futur del banc depèn d’abocar-hi uns diners que el mateix Rajoy no sap d’on poden sortir.

Davant d’aquest desori polític i econòmic no és estrany que la gent protesti, es manifesti i proposi solucions expeditives i populistes com la de l’oient que volia ficar a la presó a tots els diputats. El moment és delicat perquè els que han estat responsables dels trasbalsos financers són els executius de les institucions, però també els polítics i els partits que hi col·locaren persones de confiança que havien de vetllar per l’ortodòxia bancària. La politització de les caixes no podia acabar d’una altra manera. Els ciutadans protesten en veure que els més alts responsables no donen la cara, i cobren grans xifres en concepte de sous, dietes i plans de pensions. I ho fan davant de les institucions polítiques però també de les bancàries.

Ahir s’admeté a tràmit una querella contra el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez; l’antic president de Caja Madrid, Miguel Blesa, i també el fins fa poc president de Bankia, Rodrigo Rato, que no ha dit res des que va dimitir i es va nacionalitzar el banc. La querella l’ha presentat una organització molt marcada ideològicament, com Manos Limpias, però el jutge l’ha acceptat i ha començat un procés que serà llarg i esperem que esclaridor.

Les respostes del govern davant d’un dels més grans forats financers dels últims anys han estat erràtiques, confuses i insuficients. Manca transparència i comunicació de la realitat a l’opinió pública. I el que és pitjor, tant Rajoy com Rubalcaba no s’han posat d’acord, suposo que perquè no volen o no els interessa, perquè es formi una comissió d’investigació que aclareixi què ha passat. Segurament, no en quedarien ben parats perquè els líders polítics haurien de comparèixer personalment per donar explicacions pel nomenament de persones que no entenien de banca i només eren als consells com a afavorits pels partits.

Serà inevitable que es conegui detalladament tot el que s’ha perpetrat al voltant de Bankia, amb tots els antecedents i amb tots els comportaments irregulars de les persones de les entitats menors fusionades. La novetat de la relació entre els poders de qualsevol mena i la gent és que hi ha nous mecanismes perquè la informació circuli fora dels circuits clàssics. Les classes dirigents no són encara prou conscients de la força de les xarxes socials, que fan decantar cada vegada més sovint l’opinió pública al marge dels interessos de governs i d’altres elits.

Es pot resistir la situació de precarietat, de crisi llastimosa que envia cada dia més gent sota el llindar de la pobresa, la perspectiva d’un futur incert. El que ja no s’accepta és no conèixer la realitat del que ha passat amb les responsabilitats dels que hagin pogut malversar fons.

Lluís Foix, El Punt/Avui, 30/05/2012

You must be logged in to post a comment Login