Antoni Puigverd: L’estadi buit

Xiulem quan, amb raó o sense, l’àrbitre o el cantant ens desagraden. En una democràcia de bona qualitat, el xiulet quedaria eclipsat per formes més madures d’organitzar la discrepància: la discussió raonada, la negociació oberta i sense prejudicis, la recerca d’interseccions, el respecte a les minories, l’acceptació de les posicions conquerides per la majoria. Només quan la democràcia és de mala qualitat, els xiulets ocupen l’àgora en exclusiva. Certament: la democràcia sempre és incòmoda. Fins i tot la de qualitat superior. A l’espai públic, hem d’aguantar ciutadans, idees, paraules i comportaments que ens desagraden molt. Però el problema de la nostra democràcia és que identifica l’altre com el mal absolut. Tota deferència cap a l’antagonista és sospitosa de traïdoria o qualificada d’ingènua. La nostra democràcia ja només fabrica odi i ressentiment. No té més horitzó que la desqualificació mútua. Xiular el Rei, l’himne d’Espanya o Els Segadors excita els uns perquè ofendrà els altres.

Certament: a totes les democràcies, la brutícia es confon amb la netedat, la bellesa dels ideals amb la lletjor dels atacs i la defensa dels interessos legítims amb la falta de respecte cap a l’àgora comú. Certament: de la mateixa manera que els excrements d’un ramat malmenen l’aigua potable més neta i transparent, la democràcia gairebé mai no és potable, però és l’únic que tenim: qualsevol cosa és pitjor. Per potabilitzar la democràcia, cal que les forces positives siguin més fortes que les negatives. Però ja fa quasi dues dècades que les forces negatives imperen. En plena depressió econòmica, el domini dels excloents és potencialment explosiu.

Hi ha, a Espanya, motius de brega, discòrdia i malestar de molta mena, però un dels principals és l’enorme incomoditat sentimental que una gran majoria d’espanyols sent davant l’existència d’una Catalunya amb identitat pròpia; i l’enorme incomoditat sentimental que el catalanisme, hegemònic a Catalunya, sent cap a l’Espanya de matriu castellana. És aquesta malvolença mútua, el que ha permès a la presidenta de Madrid convertir (amb l’ajut fervorós del gruix de les forces mediàtiques capitalines) les emocions destraleres del futbol en el gran eix del debat polític.

Tothom ha retret a Aguirre la tàctica de calamar, però la seva lògica va més enllà: és l’exemple més visible de la temptació populista que, com un nou fantasma, avança per l’Europa en crisi. L’estadi sense espectadors que ella exigeix és la versió postmoderna de la sinistra metàfora que va idear Ramiro de Maeztu: l’heura que no deixa créixer l’arbre de la pàtria ha de ser extirpada. Prohibida. Si la metàfora de l’estadi buit i del xiulet reactiu travessa el llindar de la massa anònima i cristal·litza a l’alta política, haurem entrat en una fase nova i inquietant. El populisme necessita sacrificar un boc expiatori per conjurar la crisi. Si a Grècia i a França ja té rostre, per què no havia de tenir-lo en una Espanya que manté viu, i cultiva, el record de la “unidad de destino en lo universal”?.

Antoni Puigverd, La Vanguàrdia, 25/05/2012

You must be logged in to post a comment Login