Antoni Puigverd: L'administrador ens visita

L’altre dia, mentre queia sobre Espanya un insuportable bombardeig de males notícies, el ministre Montoro va parlar al Cercle d’Economia, institució civil que té la seu a Barcelona, capital de l’economia exportadora, l’únic sector que, juntament amb el turisme, aguanta, valent, l’envestida d’aquesta conjuntura tan sinistra. Com tothom sap, el Cercle aplega, d’una manera prou eclèctica i plural, al sector més inquiet de la burgesia catalana. Els noms de Vicens Vives, Ferrer Salat, Fabián Estapé, Ernest Lluch, Artur Suqué, Josep Vilarasau i Carlos Cuatrecasas, entre molts altres, ens n’ajuden a mesurar l’amplitud ideològica i els interessos empresarials. Si, a vegades, un sentit gairebé malaltís de la prudència fa que aquesta institució no gosi donar suport a les reivindicacions del catalanisme, també és veritat que el pragmatisme i l’exigència intel·lectual l’han convertit en un espai de reflexió molt obert. Doncs bé, en aquest cercle i en ple desastre econòmic, va comparèixer Montoro. Però no pas per dictar-hi una conferència, sinó una lliçó que no l’hauria superada ni el cèlebre Licenciado Cabra, el mestre tremendista que retrata Quevedo a El Buscón. Montoro va limitar-se a descriure les dues reformes que implementa el govern Rajoy (laboral i financera) i va avançar amb amenaces subtils d’examinador sever la propera reforma: la de l’administració de l’Estat autonòmic.

Els burgesos i professors del Cercle van quedar estupefactes. Aquella lliçó era la d’un ministre o la d’un professorino? To engolat i tòpics de manual. Montoro no va proposar ni un sol camí de sortida als problemes empresarials. Adoptant el posat de Gran Inspector d’Hisenda, els va llegir el manual d’infraccions i els va avisar del procediment. Per postres i molt lluny de l’alçada d’un ministre, es va permetre Montoro unes brometes de cafeteria sobre els somnis catalans; i unes sentències d’estar per casa sobre el dilema europeu entre estalvi o creixement. Finalment, va arrodonir el manual d’infraccions amb una broma de mal gust (aquell tipus de broma que un convidat amb sentit de l’oportunitat no faria mai): “No m’han preguntat sobre el pacte fiscal!”.

Per descomptat, en un cercle burgès, la preocupació primera era saber quines idees i propostes ha pensat el ministre d’Hisenda per fomentar les exportacions que ens estan salvant del desastre; i quin és el seu projecte fiscal per enfortir la reindustrialització del país. Però Montoro no va gastar saliva parlant d’economia productiva. Com si fos l’administrador de la finca d’un propietari absent, el seu discurs es va reduir a l’estalvi. La seva visió de l’economia no va passar de l’estricta comptabilitat: és un inspector de comptes. No pot estranyar que un burgès moderadísim, desolat per aquella prosa burocràtica, li digués en nom de la burgesia catalana més cautelosa: “Sempre he estat partidari de l’entesa entre Catalunya i Espanya, però vostè ens ho està posant molt difícil”.

Antoni Puigverd, La Vanguardia, 18/05/2012

You must be logged in to post a comment Login