Albert Branchadell: Potser no estem tan malament

El 9 de maig es va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans un estudi sociolingüístic basat en l’últim Baròmetre de la Comunicació i la Cultura i coordinat per Joaquim Torres , membre de la Xarxa Cruscat a part de president de la Societat Catalana de Sociolingüística. Com sol passar amb les informacions que «afavoreixen» la llengua catalana, l’assumpte va passar bastant desapercebut; considerant la importància de les troballes de Torres i companyia, és oportú que tornem a parlar-ne. Per començar, l’estudi posa de manifest un fenomen que els sociolingüistes estan observant des de fa temps i que distingeix el català de qualsevol altra llengua regional o minoritària d’Europa. És el que s’ha anomenat «capacitat d’atracció». Gràcies a ella existeixen bastantes persones que tenen el castellà com a llengua materna («inicial», en l’argot de l’estudi) però que consideren que la seva llengua d’identitat és el català.

Concretament, 10 de cada 100 persones que parlaven castellà en la infantesa responen que la seva llengua és el català. (L’efecte contrari és molt menor: només 2 de cada 100 persones de llengua inicial catalana s’identifiquen amb el castellà). El contrapunt el posen les persones amb llengües inicials estrangeres: 20 de cada 100 diuen que la seva llengua és el castellà i només 6 ho diuen del català. Però fins i tot aquest exigu 6 és considerable en termes comparatius.

Més enllà d’aquest efecte arxiconegut (l’enyorat Miquel Siguan ho va descriure en una pionera enquesta del 1993), l’estudi analitza amb cert detall la penetració del català als mitjans de comunicació, una altra circumstància que situa aquesta llengua en una posició que no és la típica de les llengües regionals o minoritàries europees. Gairebé cinc milions de persones «consumeixen almenys un mitjà de comunicació en català». Encara que els que consumeixen algun mitjà de comunicació en castellà són moltes més, la dada no deixa de ser remarcable. Fins i tot Torres, un home poc donat a mostrar-se optimista en públic, va haver de reconèixer que és «molt positiu per al present i el futur del català». En aquesta línia, l’estudi conclou amb una anàlisi de l’evolució del consum de mitjans de comunicació en els últims tres anys en el qual s’observa l’avanç del català en totes les modalitats (diaris, revistes, ràdio, televisió i internet). De mitjana, el 2011 hi va haver un 25% més de consum de mitjans en català que el 2008.

És interessant constatar que aquest estudi sociolingüístic es va presentar entre les mateixes venerables parets que una setmana abans van sentir el conseller de Cultura, Ferran Mascarell , desgranar unes interessants reflexions sobre el paper de l’Estat en la salvaguarda del català. El conseller va treure la seva metàfora del guant: si la llengua és la mà, l’Estat és el guant que la protegeix. Nominalment, l’Estat ja protegeix el català, però encara hi ha una distància sideral entre el compliment del que diu la Constitució i les pràctiques d’un Estat verdaderament multilingüe com Suïssa, on la Constitució proclama que la Confederació «soutient les mesures prises par les cantons des Grisons et du Tessin pour sauvegarder et promouvoir le romanche et l’italien». (¿Algú s’imagina Mariano Rajoy o el ministre José Ignacio Wert proposant una reforma constitucional perquè la nostra Carta Magna digui que el Regne d’Espanya recolza les mesures preses per Catalunya per salvaguardar i promoure el català?).

Cada vegada són més els que creuen que l’única Constitució que pot proporcionar la protecció adequada per a la llengua catalana és la d’un Estat català, ja sigui en el marc d’una confederació ibèrica, com desitja Duran i ha desitjat històricament el catalanisme, o sota la forma de l’«Estat propi» que propugna el partit d’ Oriol Pujol. Però no s’ha de sobreestimar el paper de l’Estat. Per una banda, el cas català il·lustra ben clarament que una llengua pot tenir «capacitat d’atracció» sense que tingui un Estat privatiu al darrere. Per una altra banda, la política comparada ens indica que no totes les llengües que compten amb un Estat privatiu també tenen capacitat d’atracció.

Si deixem de banda el cas extrem d’Irlanda, un Estat independent on només hi ha 55.000 persones (de 4 milions) que parlin diàriament irlandès, a l’est d’Europa hi ha abundants exemples d’aquesta desconnexió. ¿Algú sap quantes persones de llengua inicial sèrbia de Kosovo consideren que la seva llengua és l’albanès? Si el fallit Estat de Kosovo no compta, anem a Ucraïna, un Estat més sòlid (ja fa 21 anys que té un Estat propi reconegut per tothom) que aviat serà el focus de l’atenció per raons (futbolístiques) conegudes. A Ucraïna no abunden les persones de llengua inicial russa que considerin que la seva llengua és l’ucraïnès. En definitiva, en lloc de confiar més del compte en un Estat privatiu que a sobre és virtual potser hauríem de seguir insistint perquè l’Estat espanyol exerceixi el seu paper de guant si no vol perdre la seva mà catalana.

Albert Branchadell, El Periódico, 17/05/2012

 

You must be logged in to post a comment Login