Rafael Pradas: Els greuges de Barcelona

A força d’haver abusat de Madrid com a tòpic recurrent en l’imaginari col·lectiu barceloní i català, potser crèiem que no n’hi havia per a tant. Que potser Madrid només era una gran ciutat -i una comunitat, varietat de districte federal en la idealitzada Espanya de les autonomies- en competència amb les altres, com toca en temps globals. Podíem fins i tot considerar positiva per al país la rivalitat Barcelona-Madrid, de la mateixa manera que les picabaralles entre blaugranes i merengues animen la Lliga.

Però els Pressupostos Generals de l’Estat -l’Estat espanyol, capital Madrid- ens enfronten amb la crua realitat. No parlo de les retallades en sanitat, educació o prestacions socials, que ens fan més vulnerables, sinó dels greuges comparatius que revelen ben clarament que els sacrificis, contra el que afirma l’ortodòxia constitucionalista, no són iguals per a totes les ciutats ni tots els ciutadans. Resulta incomprensible, per exemple, que l’Estat destini al Museu del Prado (per molt Museu del Prado que sigui) més diners aquest any que el 2011, gairebé 45 milions d’euros, i que les estisores estatals no tinguin pietat amb les aportacions a museus i institucions barcelonins com el MNAC, el Macba, el Lliure, el CCCB, la Fundació Tàpies, la Fundació Miró, el Museu Picasso, l’Auditori, el Liceu, etcètera. Permetin-me que m’avanci a determinat raonament: la cultura no és un luxe prescindible, crea activitat econòmica de qualitat i és obvi el pes que, com a indústria, té a Barcelona. Com la tecnologia, la sanitat, la investigació, el disseny, activitats amb valor afegit.

En matèries tan prosaiques com transports i infraestructures, la conclusió és igualment trista: Foment ha reduït en un 95% les seves aportacions a Barcelona i Catalunya, però les ha augmentat un 24% a Madrid. Les raons són misterioses, però clamen al cel les retallades i silencis sobre Rodalies, les dilacions al voltant de l’arribada de l’AVE a la frontera francesa o els accessos ferroviaris al port de Barcelona, amb uns 255 milions previstos que han quedat en no-res. Això té a veure, i molt, amb l’economia. Com el corredor del Mediterrani, caigut en el fragor de l’ajust pressupostari i del desinterès del Govern espanyol, que continua mostrant de tant en tant la seva preferència pel traçat central malgrat el rebuig de la Unió Europea.

Em moc en el terreny del tòpic benintencionat al dir que l’Estat hauria de tenir en compte la realitat demogràfica, industrial i exportadora de Barcelona i Catalunya -25% del total espanyol-, però no és així. Una altra mostra: l’aportació als transports públics de Barcelona i la seva àrea metropolitana, a través del contracte programa amb l’Autoritat del Transport Metropolità, s’ha retallat pràcticament a la meitat. Vol dir que les institucions barcelonines o els usuaris hauran de pagar més.

És lògic que el ple de l’ajuntament, per àmplia majoria, hagi manifestat la seva irritació amb un tracte tan injust: Barcelona està financerament sanejada, però això no compta. Els Pressupostos de l’Estat castiguen la capital de Catalunya i la seva àrea malgrat els deures ben fets, però reforcen en canvi Madrid, que acumula un dèficit de 1.000 milions d’euros. En realitat, Madrid està sent premiada sempre i l’exemple de la cultura serveix per entendre-ho: en les campanyes de turisme de la ciutat i la comunitat s’acostuma a promocionar el ja esmentat Museu del Prado, el Reina Sofia, l’Auditorio Nacional, el Centro Dramático Nacional, l’Orquesta Nacional, etcètera, equipaments o serveis que no costen ni un euro a les dues institucions madrilenyes, ja que l’aportació pública la fa efectiva l’Estat. A Barcelona, en canvi, el gruix del finançament el fa el municipi, sol o amb la Generalitat i altres òrgans com la Diputació. Per a més inri, l’Estat ha rebaixat en un 62% el conveni de capitalitat previst a la Carta Municipal. Si no vols caldo, dues tasses.

La qüestió de fons radica en la pròpia concepció d’Espanya. No és nova, però aflora ara ben clarament: la crisi i els ajustos compromesos amb Europa serveixen d’excusa, ocasió o com se’n vulgui dir, per recentralitzar, reforçar el paper de l’Estat i donar encara més nervi a l’Espanya radial, minant les possibilitats reals d’autogovern de les comunitats al posar fi a les utopies federals i al somni de la bicapitalitat compartida Madrid-Barcelona. Els responsables no són els fills del poble de Madrid -per dir-ho d’una manera castissa- sinó els defensors del jacobinisme, recolzats en elements simbòlics i en interessos que s’entremesclen: juntament amb el descrèdit pràctic de l’Espanya plural hi ha la voluntat de concentrar encara més el poder econòmic i financer, accentuar el control dels òrgans de l’Estat i el pes dels grans mitjans de comunicació. Des d’aquesta perspectiva, l’experiència barcelonina de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions o la disposició addicional de l’Estatut per a inversions es veuen com a simples errors del passat.

Però el dret de barcelonins i catalans de ser tractats amb la deguda dignitat i equitat continua sent irrenunciable.

Rafael Pradas, El Periódico, 09/05/2012

You must be logged in to post a comment Login