Jordi Font: La Capmany, aquella dona rebel

La restauració de la selva econòmica en el pla global neutralitza l’esquerra europea i les clàssiques regulacions democràtiques d’abast estatal. I més encara després dels exercicis de desarmament unilateral de la “tercera via”. Afegim-hi la consegüent pèrdua de perspectiva de la gent i la por que causen els efectes de la crisi financera global, i tenim el decantament d’Europa cap a la dreta i el ressorgiment dels vells i tètrics populismes antipolítics.

Mentre l’esquerra europea fa per posar-se a l’altura dels reptes globals, sobretot polítics, creixerà un decisiu combat cultural entre dues posicions: acomodar-se als nous aires i optar pel cinisme o rebel·lar-se, és a dir, mantenir la tensió moral enfront d’allò que és inacceptable, que dissol les cotes de dignitat humana guanyades.

Fa vint anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany, una dona rebel contra els designis que l’engavanyaven i que va esdevenir bandera de llibertat, sobretot per als joves que tornaven de les falses seguretats ideològiques, després del Maig del 68. Recordar-la és, avui, molt convenient.

Maria Aurèlia, encara una nena, ja va rebel·lar-se contra la fatuïtat de l’ortografia i la violència dels exàmens. Va fer un estrepitós fracàs escolar, mentre s’immergia en la rica biblioteca de casa i fins que va ingressar a l’institut escola, on va descobrir una manera fascinant d’observar el món i de fer-lo seu, cosa que va desvetllar-li un fort desig de saber.

L’endemà de l’ensulsiada, davant d’“un futur més negre que una gola de llop”, va refugiar-se en el coneixement i en la comunió rebel que simbolitzaven els versos de Rosselló-Pòrcel, el jove poeta mort: “Tota la meva vida es lliga a tu / com en la nit les flames a la fosca”. Acabaria abandonant la plaça universitària obtinguda per dedicar-se a la literatura i la pedagogia: preferiria el contacte amb el batec del carrer.

De seguida, formaria entre els rebels contra el franquisme, des del Grup Miramar (1946) fins a l’Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat (1971); entre els defensors de la perseguida llengua catalana, fins a lligar-se del tot a la seva sort. Seria ànima de la innovadora Escola Adrià Gual de teatre.

Es rebel·laria en particular contra la feminitat, l’estereotip masclista de la dona, i esdevindria pedra d’escàndol dels benpensants i referència de les dones que assajaven de modificar el seu destí, fins a aixecar la “segona onada” feminista a Catalunya, multitudinària i prolífica, que encara dura.

Plantaria cara al cànon literari hegemònic, escrivint al seu aire i assumint-ne el cost, fins al tardà reconeixement de la seva gran novel·la Un lloc entre els morts, autèntica obra de culte entre la jove generació d’escriptors dels setanta. La seva casa, oberta a tothom, esdevindria una decisiva càtedra a peu de carrer.

Va rebel·lar-se contra l’oblit, per la memòria de la Catalunya obrera i popular. I contra la torre d’ivori dels intel·lectuals purs, empastifant-se de compromís polític per la llibertat i la justícia, per la unitat civil del seu poble, pel retorn de la Generalitat exiliada, per la seva ciutat… Rebel, inoblidable Maria Aurèlia.

Jordi Font, Avui, 10/07/2011

You must be logged in to post a comment Login